La Vall d'Àssua

Altron

PDF
Imprimeix
Terme d’Altron  (Vall d'Àssua)

Altron

Altron formava en l’antigor una vila closa amb tres entrades. Sembla ser que el poble va començar a créixer al voltant de la torre de guaita, la torre del Cardaire, que avui pot veure’s fent una de les cantonades de la plaça Major reconvertida en una curiosa casa de sis plantes.

Casa Sobirà (també coneguda com a Casa Julià, ja que aquesta fou la família que la fundà) fou una de les cases més riques i poderoses de la vall. Els de Sobirà van comprar a Felip V la Baronia de Rialp i la Vall d’Àssua i arribaren a gaudir d’atributs de petita noblesa. Podeu veure l’era i el paller tot just arribar al poble i la casa una mica més avall, al carrer principal.

S’expliquen un parell de llegendes vinculades a aquesta casa senyorial, concretament l’origen de la dansa “l’Esquerrana “ i el nom d’una casa del poble, casa Orella (“Aurella”).
Segons diuen el comte de Pallars, com a resultat d’una baralla per qüestions de faldilles, va perdre el braç esquerre. Mentre s’estava a casa Sobirà per recuperar-se, un pastor de la casa veient-lo trist li va recomanar que anés a visitar les poblacions de la seva senyoria per distreure’s, però el comte respongué que sense braç no podria ballar la dansa de benvinguda com era costum de fer a cada poble que visitava, motiu pel qual despertaria llàstima als seus súbdits. El pastor rumià uns dies i li proposà de confeccionar un braç de fusta i compondre una dansa que assajaria amb la seva germana. Així ho van fer i el primer poble on es va mostrar el nou ball fou Esterri d’Àneu, on tingué tant èxit que el comte el deixà com a present per a aquella localitat, des d’on s’estengué arreu del Pallars.

Pel que fa a l’origen del nom de casa Orella expliquen que en temps antic acudir als oficis religiosos era obligatori i faltar-hi, considerat falta molt greu. Un dia el marit d’una criada de casa Sobirà anà a buscar les vaques i quan ja tornava van picar la mosca i van fugir. Va estar bona estona per trobar-les i quan entrava al poble sentí un toc d’oració; pensant que era el primer es va entretenir apariant el bestiar, quan va arribar a l’església trobà les portes barrades. A trenc d’alba el van anar a cercar per ajusticiar-lo. La seva dona suplicà clemència a la senyora de Sobirà i aquesta al senyor, que accedí a perdonar-li la vida, però com a recordatori, perquè mai més oblidés el succés, manà al botxí que li tallés una orella i d’aquest fet diuen que li ve el nom a la casa.

L’església d’Altron, que a diferència de la major part d’esglésies de la vall es construí en una època recent (segle XVIII), es troba al mig del poble. Si us hi fixeu, veureu que una de les obertures del campanar està tapiada. Expliquen que abans, tots els pobles dels voltants havien de pagar una taxa per sentir tocar les hores del rellotge. Un any, Surp no va voler pagar, i per tal que els veïns de Surp no poguessin escoltar les hores es va decidir tapiar l’obertura del campanar que donava a aquest poble.

Surp

PDF
Imprimeix
Terme de Surp (Vall d'Àssua)

Surp

Surp es troba a la part més assolellada de la vall. L’edifici que més hi destaca és l’església de Sant Iscle i Santa Victòria, una construcció romànica que conserva molts elements originals com la portalada i les finestres de l’absis. L'absis havia estat ornat amb pintures murals que malauradament, foren arrencades del seu lloc i ara llueixen repartides entre el Museu Diocesà de la Seu d'Urgell (fragment més gran de la decoració absidial), el Museu Nacional d'Art de Catalunya -MNAC- (fragment de l'apòstol Joan sota arcada i sostenint el llibre) i la resta és als Estats Units d'Amèrica, a l'Art Museum de la ciutat de Toledo, Ohio (un fragment amb els apòstols Jaume i Felip).

Joan Coromines es fixà particularment en un altre edifici, el de casa Bertran, que anomenà «la catedral de la pagesia pallaresa». Arquitectònicament, casa Bertran és molt interessant. Conserva encara algunes espitlleres de defensa, es poden veure cares de guarniment decorant les finestres; i a l’entrada del poble, al costat de l’habitatge, els immensos corrals amb les seves singulars arcades. La seva tipologia constructiva recorda l’existent al sud de França i segons expliquen fou construïda pel mateix mestre d’obra que van fer casa El Tor d’Alós.

Al caps de Surp hi havia antigament un castell del mateix nom que el poble. Del castell no en queden restes, però sí que com a vestigi hi ha el carrer del Castell. Segons sembla, encara en quedaven alguns murs a començaments del segle XX, però els veïns van aprofitar-ne les pedres per fer altres construccions.

 

Escàs

PDF
Imprimeix
Terme d’Escàs (Vall d'Àssua)

Escàs

Escàs és troba sobre una penya, també a la part solana de la Vall d’Àssua. Etimològicament, el terme «Escàs» indica «paratge on hi ha clots, solcs o regates».

Escàs és un poble amb tradició ramadera molt marcada. De fet, durant segles ha tingut la funció de llit de cabanera. Això vol dir que, quan el bestiar realitzava la transhumància, una de les cabaneres passaven per Escàs i els ramats i els pastors hi feien parada, tant quan pujaven a la muntanya, com quan en baixaven. La gent d’Escàs oferia els seus camps perquè el ramat hi fes repòs, i a canvi, els ramats els bogaven (els adobaven amb fems).


El ball dels Calçots
A l’hivern els ramats d’Escàs, com els d’altres ramats de muntanya, pasturaven a les terres fondes de l’Urgell o de Tarragona. Els pastors de casa Però, que passaven l’hivern a Valls, van dur un ball que el poble d’Escàs va conservar fins ben entrat el segle vint. Només calia el so de la gralla, els flabiols, els pastors i les minyones. La lletra és com segueix:

Les calçots traïdors,
diu que no volen, diu que no troben,
les calçots traïdors;
diu que no troben balladors.

Ara ballen, ara ballen,
ara ballen ells tots sols.
Les calçots són uns dimonis,
les calçots són uns traïdors;
ara ballen, ara ballen,
ara ballen ells tots sols.

Les calçots traïdors,
diu que no volen, diu que no troben,
les calçots traïdors,
diu que no volen balladors.

L’any vinent no hi haurà festa,
si no ballen ells tots dos.
Les calçots són uns golaires,
s’han menjat ells les calçots.
Lo vi bo de la pitxella
s’han begut les dos tots sols.

Les calçots traïdors
diu que no volen, diu que no troben,
les calçots traïdors
diu que no volen balladors”.

Caregue

PDF
Imprimeix
Terme de Caregue (Vall d'Àssua)

Caregue

Caregue es troba amagat entre les muntanyes de la vall, a la part més assolellada. L’accés a aquest racó d’Àssua no es troba en tan bones condicions com la carretera general, però mereix molt la pena conèixer-lo.

L’activa associació de veïns ha aconseguit diverses obres de millora per a Caregue. Han restaurat un retaule gòtic de l’església de Sant Martí, un edifici relativament modern, que substituí l’antiga església, en molt mal estat. Al 1758 es féu una visita pastoral a l’església del poble i el visitador va escriure: «la iglesia y sus paredes y la hemos hallado muy indecente, hay tres altares que no se conocen, ni tienen forma, ni figura y quasi totalmente execrados y en fin en dicha iglesia no se encuentra cosa decente, sino el sagrario, un poco». El visitador els donava 8 mesos per arreglar-la o fer-ne una nova. La gent del poble segurament ho decidí així, ja que, pel que sembla, l’edifici original es trobava més avall, al costat de l’actual cementiri.

A Caregue podeu veure casa Bellera, una de les cases fortes de la vall, i que destaca per la seva arquitectura. Al mur de la façana es recolza sobre uns arcs que formen l’entrada de la casa.

De Casa Galí, situada una mica més amunt de Casa Bellera, i que també era tradicionalment una casa rica, conten una llegenda que n’explica la bona fortuna. Diuen que de tant en tant, és possible veure dos serps ballant entortolligades. Si algú té aquesta sort i els tira al damunt un mocador de seda, aquest mocador portarà bona fortuna. Això és el que segons conten li va passar al vell de Casa Galí, i des que a la casa hi ha el mocador, la sort els ha acompanyat sempre més.

Muntanya amunt, seguint el curs del riu, es troba la venerada Mare de Déu de la Muntanya, també restaurada, junt amb el retaule barroc. La llegenda conta que la verge aparegué a la cabana d’un pastor. Aquest provà de baixar-la al poble, però cada dia quan hi arribava, es trobava el sarró buit. Quan anava a l’indret on l’havia trobat, la verge tornava a ser allí. Finalment, comprengué que volia restar-hi, i allí van erigir l’ermita. Al lloc on trobaren la Verge hi cresqué un roser, que visqué durant segles. Els veïns en feien oli de roses que, segons conten, curava de tot mal.

A Caregue conserven encara en el record el tradicional ball de la teia. La mort tràgica d’un dels balladors va fer que el poble deixés de ballar-lo. Es tractava, però, d’una dansa alegre i enèrgica encapçalada per un ballador, al qual perseguien els de darrere amb una teia a les dents per aconseguir fer cremar el fenàs que portava el cap de dansa.

Rodés

PDF
Imprimeix
Terme de Rodés (Vall d'Àssua)

Rodés

Rodés és un dels pobles més apartats i petits de la vall d’Àssua. Recolzat sobre els singles que s’aboquen al Noguera Pallaresa, sembla segons des d’on es mira, un poble inaccessible. D’aquest poble era particularment coneguda una dona, que anomenaven la Malaia, a qui la gent acudia quan estaven malalts o havien patit algun accident. Conten que amb els seus remeis, herbes i pegats podia guarir gairebé tots els mals.
Quan arribeu al poble us cridarà de segur l’atenció l’església de Sant Andreu, amb el seu campanar d’espadanya emblanquinat. Aquest campanar substituí l’anterior de torre quadrada que s’esfondrà per un llamp a la dècada dels anys seixanta.
Des de Rodés parteix un camí que mena a les bordes de Botella, antigament habitades, i al poble ara abandonat de Sant Romà de Tavernoles, ja fora la vall d’Àssua.

Bernui

PDF
Imprimeix
Terme de Bernui (Vall d'Àssua)

Bernui

El petit poble de Bernui se situa damunt d’un cingle, encapçalat per l’església de la Mare de Déu de Bernui. La Mare de Déu és una talla romànica del segle XII que s’ha mantingut intacta fins avui i per la qual els veïns de la vall guarden molta devoció, especialment en èpoques de sequera. Durant la Guerra Civil, van aconseguir protegir-la, amagant-la en una cova de molt difícil accés sobre uns espadats pròxims al poble.

De la Verge conten que la trobaren uns pastors de Bernui en terme de Seurí. Els dos pobles se la volien quedar i com que no arribaven a cap acord van voler jugar-s’ho a sort o a la voluntat de la Verge. Tiraren un càntir muntanya avall i decidiren que si quedava sencer, seria per als de Bernui, que confiaven cegament en la Verge, i si es trencava, quedaria per als de Seurí. Miraculosament, el càntir no es trencà, quedant demostrada la voluntat de la Mare de Déu de quedar-se amb els que més confiaven en ella.

A l’església també podreu veure una troballa recent. Unes pintures barroques ocultes darrere la capa de pintura blanca. El procés de restauració ha permès recuperar les que es trobaven en més bon estat, els rosetons del sostre.

Si baixeu al poble, la primera casa que es veu és Casa Alegre, una de les «cases fortes» de la Vall, on encara es conserva el balcó circular des d’on el mossèn feia el sermó per la Festa Major i el dia de Corpus.

Seurí

PDF
Imprimeix

Terme de Seurí  (Vall d'Àssua)

Seurí

En un racó de la vall d’Àssua hi ha el poble de Seurí. Tot just arribar, es fa peu a la plaça, «la Placeta». Des d’aquí es veu el forn de pa, d’ús comunal i utilitzat fins als anys 50. A dins encara s’hi conserven la pastera, les pales i el forn en bon estat. L’últim cop que s’hi féu pa va ser l’any 1992 com una de les activitats per celebrar l’arribada del telèfon al poble.

Els carrers drets porten fins a la plaça, la font i els safareigs, on encara algunes famílies hi renten la roba.

Al caps del poble hi ha l’església. A la part baixa es pot veure una mena d’estança, amb la porta de fusta i un enreixat. És l’antiga presó del poble. A la paret del darrere de l’església es distingeix una arcada que es correspondria amb l’antic retaule a la part de dins. Segons conten, a principis del segle passat hagueren de desfer aquest tros de paret per poder treure el retaule que el Bisbat va vendre a un particular. Una història que es repeteix en molts altres pobles de la zona. En alguns casos s’han pogut localitzar; el de Seurí, però, resta en un indret desconegut.

A mig quilòmetre del poble hi ha el despoblat de Meneurí on encara es conserven en força bon estat els coberts de l’antiga casa. A la part de sota del conjunt edificat hi ha les restes de l’església romànica de Sant Esteve, on encara es conserva un absis i part d’un mur. Destaca especialment per la perfecció amb què es van treballar els carreus que formen les seves parets.

El malnom dels de Seurí s’explica amb una llegenda. Segons sembla, els de Seurí tenien una ruca vella, que de tant vella ja tenia el pèl blanc. Com que no sabien ja què fer-ne van decidir portar-la a fira, i per treure’n més diners, van tenir la pensada de pintar-la de negre i com que era corpulenta, fer-la passar per una mula jove. Es veu que els d’Altron s’ho van creure i se la van quedar contents, com si haguessin fet la gran compra. Tot just arribaven amb l’animal al poble, que es va ficar a ploure i es destenyí. De seguit van adonar-se de l’engany. I d’aquí els malnoms, els de Seurí «gitanos» i els d’Altron «carallots». I els de Sorre, aprofitant-se de la feta, per riure’s dels d’Altron els cantaven: «carallots» d’Altron, que els de Sorre ja no ho són!».


Llessui

PDF
Imprimeix

Terme de Llessui  (Vall d'Àssua)

Llessui ha estat sempre un dels pobles amb més habitants de la Vall. Al 1553 s’hi contaven 51 focs, més focs que a Rialp i només un menys que a Sort. Aquesta situació es mantingué fins a la dècada dels anys cinquanta, moment en què la tendència es va invertir.

El poble tornà a viure una petita època daurada quan s’obriren les pistes d’esquí l’any 1967 (si voleu podeu buscar analogies amb Les veus del Pamano). Mentre les pistes estigueren en funcionament es crearen alguns negocis, fins i tot una petita discoteca. L’any 1986 les pistes es tanquen. Ara només en queda el record del telecadira, que pot veure’s des del poble, retallat en el cel.

El poble de Llessui està format per dos veïnats. La part alta, Llessui, amb el campanar de Sant Pere, un dels pocs de Catalunya pel qual s’accedeix a l’església –que fou enderrocada el 1990 argumentant que amenaçava ruïna–, i Torre, a la part baixa, amb l’església de Sant Julià. Actualment, la construcció de nous edificis ha unit visualment els dos nuclis.

El penyal que domina Llessui, just damunt i cap al nord, és el Tossal de Torena. En aquest indret hi havia, fa uns quants segles, el castell de Torena, cap de la Baronia de la Vall d’Àssua. Ara només en queden les runes. Aquest és el nom que adopta Jaume Cabré per anomenar el principal escenari dels fets de Les veus del Pamano, i que amb modificacions i canvis ens remet al poble de Llessui.

Expliquen que a Llessui sempre els ha faltat la llenya. I de fet, es pot veure que sobre el poble, sobre els prats de dall, comencen directament els prats de pastura, sense que hi hagi cap bosc de pi, com passa a les altres valls pallareses. A això segurament hi ha contribuït la forta pressió ramadera, tot i que les llegendes conten que la principal responsable és la vella de Torena. A aquesta senyora se li escapà un escabot de porcs que guardava al costat del castell, i perquè ningú se’ls apropiés, decidí calar foc al bosc. Així fou com el castell, els porcs i el bosc desaparegueren amb les flames, per sempre més.

En el mateix sentit s’explica una de les estrofes de les Cobles de Peirot.

“A Llessui no tenen llenya
i xeretes només fan.
Arropleguen molta brossa
Pra l’hivern anar passant
Lo ginebre han de buscar,
La digo, digo, digo, digo
Lo ginebre han de buscar,
Ni que punxe pra cremar”

A l’antic estudi de Llessui, un altre dels protagonistes escènics de Les veus del Pamano, hi podreu trobar l’Ecomuseu dels Pastors de la Vall d’Àssua i una oficina d’informació del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany Sant Maurici ja que Llessui és una de les vies d’accés al Parc.

El malnom amb què són coneguts la gent de Llessui és el de «panarres», perquè segons sembla, aquí hi havia les cases més fortes del poble, amb forn de pa propi, i mai no tenien aturador a l’hora de menjar el pa recent cuit. D’aquí que els de Torre, amb certa enveja, els traguessin el malnom. Als de Torre, en canvi, se’ls anomena «matapans».